Feb 03 2009

L’ADESE di Tolo da Re

Category: Verona pensieri e parolegiorgio @ 10:58

L’Adese

nasse italian da na mare todesca a Passo Rèsia.

El se destaca da la teta de giasso.

El scapa a salti, a sbrufi:

discolo, garibaldin

no gh’è rosta che tègna

da Val Venosta, freda maregna,

el vien zò a rebaltoni.

A Maran el s’à fato i ossi.

I vol scarparlo, imbragarlo.

Gnente!

Descàlso el core,

selvàdego,

co l’ocio verdegrìso,

co na canta mata tra i denti.

Ai monti ghe ride le greste:

tute rosse dal ridàr, iè.

A Bolzan l’è un giovinoto

vestì de pomàri e de vegne

co l’ultima resina nel fià.

A Trento el va soldà:

la caserma l’è sul monte

griso, insulso, pelado.

Iè scarponi le scomode rive,

iè stelete le stele del cel.

I sogni dei vint’ani

i se impìssa,

i se indrìssa,

i va in oca,

i se perde

drio’l canto verde

de na ràcola,

un gril.

Ala, Peri, Dolcé.

La naia la fenisse,

l’Adese sliga el sangue.

A Ceraìn el sbréga la divisa;

el spùa na parolassa

contro el Forte de Rivoli tognin,

el ghe volta la schena,

el sbàte via

l’ultimo ciodo de la crucarìa.

El se cava i scarponi,

el core in sata,

el respira,

el se destira,

el se veste de persegàri,

l’è maùro,

l’è morbinoso,

el ga vòia de sposarse.

Pescantina, Parona,

i vol fermarlo al Ceo:

el barufa con la Diga,

el sbordèla, el vinse, el passa.

Eco Verona

sotobrasso de Ponte Castelvècio:

l’è tuta bela,

tuta ciara e calda.

L’Adese l’è imamàdo,

l’è in confusion,

l’è timido,

el se pètena,

el se lustra,

el se veste de muraiòni,

el se méte in testa i ponti,

el canta de tuta vena.

Adesso el se scadèna

el ciapa fià,

el la basa.

Co na “esse” el la brinca tuta,

co na “esse” el la ciama Sposa.

“In eterno! In eterno!”

sbroca tute le campane.

Nono Rengo el se desmìssia,

el stranùda.

el se incocòna,

el discòre come un sindaco,

el se torna a indormensar.

Castel San Piero l’è un altar.

Fiori bianchi iè i cocài:

i ga in beco un “si” bramoso.

“In eterno” In eterno!”

le campane no ga più vosse,

le va in leto a una a una.

Ponte Nave, Dogana.

Al Camposanto l’Adese capisse:

adio Verona, adio Verona.

L’Angelo da la tromba

el saluda co na sonada ingiassada,

dura, garba,

fàta de làgreme e de piera.

L’Adese el se despera,

el camìna come ‘n òbito,

el ga l’anima de un vedovo,

el se smòrsa,

el se trascura,

el se spòia de muraiòni,

el se lassa la barba longa,

el tase tuto,

el vol morir.

Al Ponte de la Ferovia

el struca i denti,

el scantòna,

el vol desmentegàr Verona,

el vol tornar baléngo,

desbriàdo,

e che la vita torna a sventolàr.

El camina de onda,

el rìva al Porto,

el buta l’òcio a l’ultima montagna.

A San Michel

el sfodra la campagna,

Boche de Sòrio, Zevio.

Eco la Bassa

svacada nel lùame,

rassegnada, descàlsa,

dai giorni imbriàghi de sol,

da le noti in man a le rane.

L’Adese el se impìsola,

el mete pansa, el rònfa:

nasse sogni pitòchi,

cuciàdi, stofegàdi.

Ronco, Albaredo,

ècolo che’l se svéia:

l’è rabioso,

l’è dispetoso,

el camìna a bissabòa.

A Legnago l’è cativo,

el fa dano, el se ribèla,

l’òcio neto el ghe se intòrbola,

no’l dorme più, no’l ride più.

Gh’è qua la Tera Polesana

che l’è na mare straca de fiolar:

agra, monta,

grendenàda:

la se spalanca a Badia

co na ragosa e dura poesia.

L’Adese ormai l’è sordo,

el còa el so morir come i veci,

l’è un vecio,

la fumara

ghe fa bianca la barba.

Al campanil de Cavàrzere

el sente ‘l mar nel naso.

El sospira,

el capisse,

el lassa un testamento:

“Le me aque a la gente vèneta,

a Verona l’anima mia”.

Dèsso l’è in agonìa:

el rantola,

el se sbianca, el se tàca a la tera,

el spalanca la boca

come par saludar.

Ormai l’è quasi mar.

Eco,

dèsso l’è mar.

Toldo da Re

Rispondi

Per commentare devi accedere al sito. Accedi.